Autor: Carlos Ruiz Zafón
Gènere: Novel·la negra amb rerefons històric
Editorial: Planeta
Any d'edició: 2016
Daniel Sampere té malsons. És el fill del propietari d'una antiga llibreria del carrer Santa Anna de Barcelona, els orígens de la qual es remunta generacions enrere. És un dels protagonistes d'una sèrie de novel·les anomenada El Cementerio de los Libros Olvidados, que comprèn "La sombra del viento", "El juego del ángel", "El prisionero del Cielo" i, com no podia ser d'una altra manera, "El laberinto de los espiritus". Daniel està casat amb la seva dona Bea i han tingut un nen, Julián, en honor a un escriptor de novel·les, Julián Carax, el títol més destacat és "La sombra del viento". En un dels seus somnis, es veu a si mateix tot i ser un nen, caminant per la Rambla amb un pes a sobre que no aconsegueix identificar. En arribar davant del Cementiri dels Llibres Oblidats s'adona que el pes és la clau que porta a sobre per obrir la porta d'aquest santuari literari.
"El laberinto se alzaba frente a mi en un espejismo infinito. Una espiral de escalinatas, tuneles, puentes y arcos tramados en una ciudad eterna construida con todos los libros del mundo ascendia hasta una inmensa cúpula de cristal".
I és que Daniel no podria perdonar-se per res del món oblidar la figura de la cara de la seva mare Isabella, desapareguda en molt estranyes circumstàncies.
Fermin, després d'exercir de "rejonero" a la plaça de les Arenes, arriba a Barcelona procedent de València com a polissó en un vaixell, podent amagar-se en un bagul ple de fusells vells. Ha d'estar molt alerta perquè ningú el vegi, ja que d'enemics en el règim franquista no li falten. Fumero és un d'ells. Un petit ratolí no para de donar-li mals de cap, de por que li fa que algú de la tripulació s'adoni del seu parador i el delati.
Amb tot, a Vila Mercedes, la casa senyorial que té Mauricio Valls als afores de Madrid, envoltat de bells jardins, se celebra una festa on acudeix tota la flor i nata de la societat madrilenya. Fins al mateix caudillo, Don Francisco Franco, estava previst que acudís. Amb això que Mauricio, flamant ministre del règim i qui havia estat director de la presó del castell de Montjuïc durant els primers anys de la dictadura, rep uns anònims que l'inciten a desplaçar-se a Barcelona per un fosc assumpte que havia tingut amb antics presoners. L'últim fa referència al fet que ha de trobar-se amb ell a l'entrada del laberint. I decideix anar-hi acompanyat del seu cap de guardaespatlles, Vicente. Després del llarg viatge fins a la Ciutat Comtal en cotxe i d'un forcejament amb trets inclòs, acaben ministre i cap dels guardaespatlles segrestats al soterrani d'una mansió abandonada.
I aquí és on apareixen Alícia Gris i el seu protector, Leandro Montalvo. Leandro encarrega a Alícia i un policia veterà de nom Vargas trobar el parador on Maurici es troba segrestat. Alícia, conscient dels riscos per a la seva integritat física que comporta una investigació d'aquestes característiques, al principi rebutja dur a terme la investigació. Però després de la insistència de Leandro, prometent-li que aquesta serà l'última que durà a terme, acaba acceptant, molt a contracor. Leandro li promet una astronomica quantitat de diners si acaba trobant el parador del qual havia estat un autèntic botxí quan era director de la presó del castell de Montjuïc durant els primers anys del règim, duent a terme tortures de la pitjor indole amb els presoners perquè confessessin el parador dels que el règim perseguia com a enemics d'Espanya. Entre ells, es trobaven David Martín, carismàtic escriptor de novel·la negra i alguna cosa més, i el mateix Fermin.
Si m'ha agradat la història? Doncs si. I per un motiu. Perquè m'ha confirmat una sospita que portava al cap des de feia temps. Es tracta que, com més cruels són els episodis desagradables de violència, amb assassinats inclosos, més tendres i tristos es tornen els episodis d'amor i pau. Per pur contrast entre uns i altres. Després de tant de temps esperant ja era hora que l'autor tragués a la llum aquest últim lliurament de la saga. He gaudit, he rigut, he plorat, m'ha decebut, m'ha encantat, he patit, i molt. Tota aquesta lletania de sensacions és la que m'ha provocat aquesta llarga i trepidant novel·la d'aquest escriptor tan llegit com és Zafón. Gràcies per haver-me deixat aquesta garbuix de sensacions, on una vegada més, res és el que sembla.
Gènere: Novel·la negra amb rerefons històric
Editorial: Planeta
Any d'edició: 2016
Daniel Sampere té malsons. És el fill del propietari d'una antiga llibreria del carrer Santa Anna de Barcelona, els orígens de la qual es remunta generacions enrere. És un dels protagonistes d'una sèrie de novel·les anomenada El Cementerio de los Libros Olvidados, que comprèn "La sombra del viento", "El juego del ángel", "El prisionero del Cielo" i, com no podia ser d'una altra manera, "El laberinto de los espiritus". Daniel està casat amb la seva dona Bea i han tingut un nen, Julián, en honor a un escriptor de novel·les, Julián Carax, el títol més destacat és "La sombra del viento". En un dels seus somnis, es veu a si mateix tot i ser un nen, caminant per la Rambla amb un pes a sobre que no aconsegueix identificar. En arribar davant del Cementiri dels Llibres Oblidats s'adona que el pes és la clau que porta a sobre per obrir la porta d'aquest santuari literari.
"El laberinto se alzaba frente a mi en un espejismo infinito. Una espiral de escalinatas, tuneles, puentes y arcos tramados en una ciudad eterna construida con todos los libros del mundo ascendia hasta una inmensa cúpula de cristal".
I és que Daniel no podria perdonar-se per res del món oblidar la figura de la cara de la seva mare Isabella, desapareguda en molt estranyes circumstàncies.
Fermin, després d'exercir de "rejonero" a la plaça de les Arenes, arriba a Barcelona procedent de València com a polissó en un vaixell, podent amagar-se en un bagul ple de fusells vells. Ha d'estar molt alerta perquè ningú el vegi, ja que d'enemics en el règim franquista no li falten. Fumero és un d'ells. Un petit ratolí no para de donar-li mals de cap, de por que li fa que algú de la tripulació s'adoni del seu parador i el delati.
Amb tot, a Vila Mercedes, la casa senyorial que té Mauricio Valls als afores de Madrid, envoltat de bells jardins, se celebra una festa on acudeix tota la flor i nata de la societat madrilenya. Fins al mateix caudillo, Don Francisco Franco, estava previst que acudís. Amb això que Mauricio, flamant ministre del règim i qui havia estat director de la presó del castell de Montjuïc durant els primers anys de la dictadura, rep uns anònims que l'inciten a desplaçar-se a Barcelona per un fosc assumpte que havia tingut amb antics presoners. L'últim fa referència al fet que ha de trobar-se amb ell a l'entrada del laberint. I decideix anar-hi acompanyat del seu cap de guardaespatlles, Vicente. Després del llarg viatge fins a la Ciutat Comtal en cotxe i d'un forcejament amb trets inclòs, acaben ministre i cap dels guardaespatlles segrestats al soterrani d'una mansió abandonada.
I aquí és on apareixen Alícia Gris i el seu protector, Leandro Montalvo. Leandro encarrega a Alícia i un policia veterà de nom Vargas trobar el parador on Maurici es troba segrestat. Alícia, conscient dels riscos per a la seva integritat física que comporta una investigació d'aquestes característiques, al principi rebutja dur a terme la investigació. Però després de la insistència de Leandro, prometent-li que aquesta serà l'última que durà a terme, acaba acceptant, molt a contracor. Leandro li promet una astronomica quantitat de diners si acaba trobant el parador del qual havia estat un autèntic botxí quan era director de la presó del castell de Montjuïc durant els primers anys del règim, duent a terme tortures de la pitjor indole amb els presoners perquè confessessin el parador dels que el règim perseguia com a enemics d'Espanya. Entre ells, es trobaven David Martín, carismàtic escriptor de novel·la negra i alguna cosa més, i el mateix Fermin.
Si m'ha agradat la història? Doncs si. I per un motiu. Perquè m'ha confirmat una sospita que portava al cap des de feia temps. Es tracta que, com més cruels són els episodis desagradables de violència, amb assassinats inclosos, més tendres i tristos es tornen els episodis d'amor i pau. Per pur contrast entre uns i altres. Després de tant de temps esperant ja era hora que l'autor tragués a la llum aquest últim lliurament de la saga. He gaudit, he rigut, he plorat, m'ha decebut, m'ha encantat, he patit, i molt. Tota aquesta lletania de sensacions és la que m'ha provocat aquesta llarga i trepidant novel·la d'aquest escriptor tan llegit com és Zafón. Gràcies per haver-me deixat aquesta garbuix de sensacions, on una vegada més, res és el que sembla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada